L’accés a l’habitatge s’ha convertit en un dels grans problemes socials. Ho saben bé moltes persones que, malgrat treballar i esforçar-se cada dia, senten que tenir una llar pròpia és un somni gairebé inaccessible. Entre elles hi ha l’Ousmane Sy Dieng, un jove de 25 anys, veí de Tàrrega i originari del Senegal, que ha transformat la seua experiència personal en una història cinematogràfica plena de veritat i sensibilitat.

El seu documental, titulat Un hogar para todos, va nàixer com a projecte final del cicle formatiu d’Assistència al Producte Gràfic Interactiu a l’Escola d’Art Ondara durant el curs 2024-2025. El que va començar com un treball acadèmic va acabar sent una obra profundament humana, un mirall de la realitat que, per desgràcia, pateixen moltes persones.

Durant el procés de creació, va succeir el més inesperat: la temàtica que estava analitzant teòricament es va tornar una vivència directa. Mentre entrevistava persones sobre les dificultats per accedir a un habitatge, el propietari del pis on vivia amb la seua família els va demanar que marxessin perquè necessitava l’habitatge. El jove va haver d’enfrontar-se –com tants d’altres– a dies d’incertesa, por i recerca accelerada. Aquesta experiència personal es va convertir en l’ànima del documental.

Un hogar para todos dura 19 minuts i 5 segons, però en aquell breu temps aconsegueix transmetre una realitat que va molt més enllà dels números. A través d’un estudi de camp fet amb enquestes anònimes distribuïdes per tota la ciutat mitjançant cartells i codis QR, l’Ousmane va recopilar dades que revelen una situació preocupant: un 60% dels participants continua vivint amb els seus pares, un 35% lloga, mentre que només un 2,5% té habitatge en propietat i un altre 2,5%, hipoteca. El 42,5% reconeix haver tingut seriosos problemes per accedir a un habitatge, i un 45% ni tan sols s’atreveix a buscar per por o resignació.

Els principals obstacles apuntats van ser els preus excessius –citats per gairebé la meitat dels enquestats–, l’exigència de contractes indefinits amb més d’un any d’antiguitat, els avals impossibles i la discriminació per nom o origen. “Viure és car, però tenir casa... és gairebé impossible”, resumeix un dels testimonis. D’altres parlen amb to de frustració: “Em demanen tres mesos de lloguer per avançat, aval i contracte fix”, “no hi ha pisos per a la gent d’aquí, però sí per a turistes” o “els preus són una barbaritat”.

En el seu treball, el jove també va contactar amb agents immobiliaris de Tàrrega –sense mostrar els seus rostres davant de la càmera–, que li van confirmar que el mercat actual està molt complicat. Van explicar que la regulació de preus i la falta de protecció jurídica ha desincentivat els propietaris a continuar llogant. A més, la por de l’okupació, la burocràcia i la sensació de desemparament legal fan que alguns pisos romanguin buits mentre centenars de famílies busquen un sostre. Alguns altres confien en la borsa de lloguer municipal per garantir el cobrament (vegeu el desglossament).

El documental es converteix així en una reflexió col·lectiva sobre un problema que afecta tota la societat. Un 80% de les persones enquestades van afirmar que emancipar-se avui resulta “molt difícil”, i un 27,5% van confessar “haver perdut l’esperança”, malgrat haver-hi molts pisos buits, només a Tàrrega actualment són més d’un miler.

A més de la seua mirada crítica, el jove transmet una enorme sensibilitat social. En les seues pròpies paraules: “Sempre m’ha interessat el sector audiovisual, però el que més em mou són els temes socials. Volia explicar una cosa que ressonés en la gent, una cosa que reflectís el que vivim molts joves i famílies.” Amb una càmera senzilla, enquestes digitals i moltes ganes d’entendre i ajudar, l’Ousmane arma un relat que convida a pensar, escoltar i empatitzar. El seu objectiu ara és que el documental arribi el més lluny possible i el vegin institucions i persones que puguin impulsar solucions reals. “Les polítiques d’habitatge necessiten renovar-se”, afirma amb convicció, i afegeix que “cal escoltar la gent i fer que el dret a una llar existeixi de veritat”.

El treball es tanca amb la següent frase: “L’habitatge no és un privilegi, és un dret”, una declaració senzilla però poderosa, que converteix la seua història en la de molts.