“Què hem normalitzat?” Aquesta pregunta incòmoda va donar títol a la taula redona celebrada la setmana passada a Tàrrega, acompanyada del subtítol Violències sexuals, consentiment i responsabilitat col·lectiva. Professionals de la psicologia, el dret i la policia van coincidir en un missatge central: les violències sexuals no són un problema privat ni una responsabilitat de la víctima, sinó una qüestió col·lectiva que exigeix prevenció, suport i una resposta institucional ràpida.

L’acte, organitzat dins de la programació del 25N, dia internacional de l’eliminació de la violència contra la dona, va servir també per presentar les noves guies sobre violències sexuals, revisades a partir de les editades el 2015.

Mireia Torres, del Grup d’Atenció a la Víctima dels Mossos d’Esquadra, va subratllar la importància de denunciar com més aviat millor una agressió sexual. Va explicar que “el cos pot conservar restes biològiques durant les següents 72 hores, per la qual cosa preservar les proves resulta clau, especialment en casos de penetració vaginal o bucal”. “L’angoixa pot portar a voler dutxar-se, canviar-se de roba o esborrar el que ha ocorregut, però és just el contrari del que convé fer si es vol conservar evidències”, va apuntar l’educadora social i psicòloga Ariadna Castellà.

També van recomanar, en la mesura possible, no dutxar-se, no canviar-se de roba, no beure, no raspallar-se les dents i, si és possible, no orinar ni tampoc defecar abans de l’exploració forense. Torres va reconèixer que “la investigació inclou preguntes que poden resultar incòmodes –per exemple, sobre com anava vestida la víctima–”, però va afirmar que “no busquen jutjar-la en cap moment”, sinó que “formen part de la reconstrucció dels fets juntament amb altres elements: càmeres de seguretat, testimonis, missatges o qualsevol altra prova disponible”.

Per la seua part, Castellà va dir que una de les reaccions més habituals de les víctimes és “congelar-se, un mecanisme de supervivència davant de la por i l’amenaça”, igual com poden ser-ho la fugida o la confrontació. “No reaccionar no significa consentir”, va subratllar.

Castellà va insistir en el paper decisiu de l’entorn: escoltar sense jutjar, no qüestionar la forma de vestir o de vida de la víctima, no pressionar-la perquè parli ni obligar-la a donar detalls, i oferir-li acompanyament i derivació a serveis especialitzats. “Minimitzar el que ha ocorregut o dubtar del relat pot agreujar el trauma i alimentar sentiments de culpa i vergonya”, va advertir.

L’advocat Roger Martí va defensar que “la llei coneguda com només sí és sí ha suposat un avenç jurídic al situar en el centre de la regulació el consentiment”. Aquest només existeix quan és lliure, clar i manifest, va subratllar. La reforma del Codi Penal del 2022 va suprimir la distinció entre abús i agressió sexual: els actes de caràcter sexual sense consentiment es tipifiquen ara com a agressió sexual. Martí va recordar que “no hi ha consentiment vàlid quan existeixen indicis de submissió química, quan la víctima és menor de 16 anys o quan la seua capacitat està alterada”. També va detallar el pes de la declaració de la víctima: “Com més concreta i detallada sigui, més pot reforçar la investigació i una eventual condemna.” Va assenyalar que molts agressors neguen els fets o al·leguen consentiment, especialment quan existeixen proves, i que per això resulta tan important el canvi legislatiu i l’especialització de la justícia.

Castellà va plantejar que la violència sexual es relaciona amb tres esferes: els rols de masculinitat, la sexualitat i la violència. Va advertir que certa pornografia pot distorsionar la sexualitat i normalitzar escenaris en els quals el no o la falta de capacitat per consentir apareixen representats com a desig. La seua proposta va ser clara: “Canviar el focus i fer que la vergonya canviï de bàndol, de manera que recaigui sobre la conducta de l’agressor i no sobre la víctima.” També va reivindicar “petits gestos de responsabilitat col·lectiva, com respondre no davant d’un comentari sexista en un grup de WhatsApp”. “Ser presents, escoltar i creure la víctima pot marcar la diferència”, va concloure.