L'origen del Degotallet, un licor de llet de cabra en homenatge a les àvies d'un poble de Lleida

05/10/2026

Jordi Herrero i Dolors Manrique han convertit en producte comercial una recepta familiar de Maldà

Hi ha receptes que no es guarden en un llibre de cuina, sinó a la memòria. Es conserven en una llibreta antiga, escrita amb presses i amb mesures imprecises –“una mica d’això”, “un rajolí d’allò altre”–, però també en els gestos, en les aromes i en les històries d’aquells que les han preparat durant dècades. D’una d’aquestes receptes va nàixer Degotallet, un licor artesà de llet de cabra impulsat per Jordi Herrero i Dolors Manrique, responsables de l’explotació ramadera La Bassa de l’Hostal, de Maldà. Elaborat amb la llet de les cabres de la seua granja, el producte és molt més que una beguda: és un homenatge a les àvies, a les dones de les cases, a les famílies camperoles i a una manera de viure que es resisteix a desaparèixer.

L’origen de Degotallet es remunta més de trenta anys enrere. La Nieves, una veïna, anava de tant en tant a casa dels Herrero per demanar una botella de llet de cabra. Un dia, la mare del Jordi, intrigada, li va preguntar què feia amb aquella llet. Ella va respondre: “Ratafia de llet de cabra, una recepta transmesa de generació en generació de la família.” També el seu fill, el Juanito, continua elaborant-la actualment. La Nieves es va oferir a ensenyar-los com es preparava i una tarda van posar fil a l’agulla.

La barreja requeria paciència: havia de macerar durant quaranta dies abans de filtrar-se, després s’embotellava i es guardava ben fresca. Quan finalment va arribar el moment de compartir-la, tota la família la va provar junta i els va agradar molt.

La família Herrero s’ha dedicat sempre a la ramaderia, sector a què durant un temps van sumar el restaurant Els Degotalls, instal·lat als baixos de la casa familiar. Durant els anys noranta, quan van començar a popularitzar-se els licors de fruites, la família va començar a oferir als clients el de llet de cabra, que es va anar popularitzant a la zona. El pare del Jordi, que en el dia d’avui seria un gran emprenedor, ja veia aleshores que aquell producte es podia comercialitzar, però la vida avançava a un altre ritme. La idea va quedar aparcada durant anys, malgrat que mai no va desaparèixer del tot.

Fa cinc anys, el Jordi i la Dolors van tornar a parlar del projecte. Van contactar amb l’Andreu, de la cooperativa Les Tres Cadires, a Arbeca, que coneixia el licor perquè ja havia parlat amb el pare del Jordi per comercialitzar-lo temps enrere.

La mare del Jordi conservava la recepta en una llibreta, encara que escrita a la manera antiga, amb anotacions difícils d’interpretar i quantitats aproximades. A partir d’allà van començar les proves. Hi va haver diferents elaboracions i diversos tastos. El Jordi fins i tot va demanar una mostra al fill de la Nieves. I, després de provar diferents versions, sempre escollia la mateixa. “La que més m’agradava era la que havia portat el Juanito. Jo volia aquella. Volia que la gent que la provés recordés el que feia la Nieves”, explica. L’objectiu no era crear un licor nou, sinó conservar un sabor antic.

La primera producció es va acordar a finals del 2024 i es va entregar durant la Setmana Santa del 2025. Van ser 200 litres, en 400 botelles de mig litre. A mitjans de maig, el Jordi ja només en conservava unes cinquanta unitats. Davant de l’alta demanda, es va encarregar una segona producció, aquesta vegada d’un miler de botelles. També es va incorporar un format més petit, de 200 mil·lilitres. Ara la família espera rebre una tercera tirada.

Al principi, la família parlava d’anomenar-lo ratafia, però finalment va descartar aquesta denominació perquè la recepta no conté nous verdes. Degotallet és un homenatge a l’antic restaurant familiar Els Degotalls i a la forma lenta i acurada en què s’elabora el licor: deixant que els ingredients macerin i que tot reposi, gota a gota. El Jordi s’emociona quan explica el significat que té Degotallet per a ell perquè “parla de la Nieves, de la meua mare, de les àvies i de totes aquelles dones que durant generacions van elaborar a les seues cases productes que avui es consideren artesans”.

Mariví Chacón